Jardins
per Josep Maria Guix


El jardí delimita un espai, instaura l’ordre allà on hi regnava el caprici, crea un paisatge plaent sorgit de la imaginació de qui l’ha dissenyat. Quan el passejant s’hi endinsa, sense pressa, el jardí transforma el temps: tot sembla alentir-se i fluir amb calma davant de la litúrgia d’aigua i fusta, de vent i roca. El jardí és, al capdavall, una metàfora del món que l’ha vist créixer.


Igual que un jardí japonès, la música d’en Ramon Humet és bella, refinada, transparent, sovint jugassera. Ho és tant en les seves intencions com en l’ús mesurat dels mitjans que empra –no puc evitar relacionar la seva música amb la sèrie Constel·lacions de Joan Miró. La seva obra és capaç de transmetre la feliç fascinació dels infants davant d’un nou descobriment: música de somriure màgic bastida sobre els fonaments d’una sòlida tècnica. Música que flueix amb naturalitat –tot un repte!- i sembla ocultar les hores de reflexió i experimentació del procés compositiu.

D’uns anys ençà, Humet s’ha vist corprès per la sensibilitat mil·lenària de la cultura nipona. Això ha suposat, indefugiblement, la mirada atenta a la natura que ens envolta i la recerca de la bellesa en cada petit detall. I és que cada objecte de l’entorn –ja sigui pedra, fulla, astre o insecte- esdevé tot un univers de sensacions que interactuen i condueixen, a la fi, a una actitud espiritual davant la vida.

La fascinació per l’art japonès implica, alhora, despullar el discurs d’elements superflus per aconseguir allò que és essencial. D’aquí prové l’ús del haiku com a punt de partença en moltes composicions. El poder d’evocació d’aquests versos de mètrica escassa ha estat tan colpidor, que ha dotat la música d’un nexe indestriable amb les imatges suggerides. No penséssim pas, tanmateix, que es tractava d’una música descriptiva a l’ús: és, més aviat, una reeixida simbiosi entre arts.

Copsats l’esperit, els elements visuals i el rigor constructiu, a l’autor li restava, només, concentrar-se en els sons. La flauta de bambú va significar el punt de partença. En efecte, fa temps que el shakuhachi va captivar Humet, fins a l’extrem de portar-lo a rebre’n classes sistemàticament per tal de convertir-se, ell mateix, en intèrpret. Aquest coneixement des de dins l’ha permès integrar les possibilitats d’aquesta antiga flauta en les seves composicions –les inflexions tonals, la presència de l’aire com a part essencial del discurs, el caràcter meditatiu de la música.

Tanmateix, la sensibilització davant de la cultura asiàtica ha germinat en un terreny molt fèrtil adobat temps enrere. La personalitat inquieta de Ramon Humet s’ha anat forjant en diversos àmbits –musicals, literaris, tecnològics, vitals. L’estudi del piano, primer, i el de la composició tradicional, ulteriorment, han proporcionat la base pràctica i teòrica imprescindible per desenvolupar un ofici –condició “necessària”, com ell diu, però “insuficient per crear una música interessant”. Els coneixements d’enginyeria, d’altra banda, li han facilitat l’ús de l’electrònica i de la informàtica aplicades tant a la interpretació com a la fase compositiva. Però l’autèntic punt d’inflexió va ser la trobada amb en Jonathan Harvey, l’estiu de l’any 2000, durant el taller de joves compositors de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. A partir d’aquell encontre, van obrir-se noves possibilitats creatives -sobretot la influència de l’espectralisme: més en un sentit empíric, de recerca i tractament de materials, que no pas en la dimensió més dogmàtica. D’aquí va sorgir, alhora, la passió per tots aquells compositors -George Benjamin, György Ligeti, Toru Takemitsu, Per Norgard- extremadament curosos amb l’harmonia, subtils amb la modulació del color orquestral, fidels a la voluntat d’innovar sense dinamitar els lligams amb la tradició. Aquest darrer aspecte és cabdal per a qui s’atansa al llegat de la música dels mestres “amb gran respecte i admiració”. I és que dialogar amb en Ramon Humet suposa compartir el seu entusiasme per l’art, per la poesia de Basho o de Pessoa, per la música polifònica del Renaixement. Mai no ha deixat de transmetre una il·lusió envejable per tot allò que fa.

Instal.lat en un petit poble del Baix Camp, a peu de muntanya, l’autor ha deixat de banda l’alderull constant de la gran ciutat que l’ha vist néixer, renunciant amb gosadia a tot allò que no era imprescindible per poder compondre. Sempre atent a les novetats, als canvis significatius –l’aïllament no respon a una actitud apocalíptica: està perfectament integrat en la cultura del present-, el compositor seu davant de la seva taula, amb la tassa de tè verd a la mà, i reprèn la música, humilment, amb amor i exigència, en el punt en què va deixar-la el dia abans.


Josep Maria Guix, compositor


Més informació

El refinat univers sonor de Ramon Humet
per Javier Pérez Senz


Un creador «delicat i subtil, amb una gran imaginació poètica». Amb aquesta definició, Jonathan Harvey expressava la seva sincera admiració pel talent del compositor català Ramon Humet (Barcelona, 1968), músic de fina sensibilitat, imaginació i sòlida tècnica compositiva que s’ha situat, per dret propi, en el grup capdavanter d’una nova generació de compositors espanyols que en els últims anys està guanyant cada vegada més projecció internacional per la qualitat, inspiració i factura musical de les seves partitures.


Humet, enginyer tècnic en telecomunicacions, va ser alumne de Gerry Weil i Harriet Serr, amb els quals va estudiar a Caracas entre 1986 i 1989. En la seva formació musical destaquen els seus estudis de composició i instrumentació amb Josep Soler i de piano amb Miquel Farré. Va saltar a l’escena internacional quan va obtenir el prestigiós Premi de Composició Olivier Messiaen 2007 per l’obra Escenes d'ocells, guardonada també amb el Premi Reina Sofía de Composició 2006. L’estrena mundial d’aquesta obra, que va tenir lloc el 10 de gener de 2007 al Théâtre Maisonneuve de Montreal, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Montreal, dirigida per Jean-François Rivest, i l’estrena espanyola, l’octubre del mateix any, per l’Orquestra Simfònica de RTVE i Adrian Leaper, llavors el seu director titular, marquen un abans i un després en la seva trajectòria. El seu ascens, fruit d’un treball seriós i rigorós, sense cops d’efecte, revela una voluntat de progrés en la seva escriptura, cada cop més refinada però sense perdre un poder de comunicació extraordinari.

Des de l’any 2000, al llarg d’una fructífera dècada creadora, Humet ha anat forjant, sense presses, un ampli catàleg d’obres, moltes d’inspiració oriental, en un procés continu de depuració del seu llenguatge: peces com The Voice of the Devil, per a flauta i guitarra; Tres nocturns, per a saxo soprano i orquestra simfònica; Mantra II, per a grup de percussió; Escenes del bosc, àlbum per a piano estructurat en diferents quaderns; ...from the Meadows, per a flauta, saxo, piano, percussió i electrònica, i Jardí de haikus, per a conjunt de cambra, han anat perfilant i reafirmant la seva atractiva personalitat sonora.

De fet, Música del no ésser aplega quatre partitures amb molts nexes en comú. La primera de veure la llum va ser Vent transparent, obra encàrrec de la Fundació Caixa Catalunya, estrenada amb gran èxit el 14 d’agost de 2008 al Festival Internacional de Músiques de Torroella de Montgrí (Girona). El públic va aplaudir calorosament l’estrena, enlluernat per l’arsenal d’imatges sonores i poètiques desplegat pel jove compositor barceloní en una peça de tot just deu minuts de durada i de factura impecable.

Humet és un músic amb imaginació, vitalitat i carisma que sap plasmar el seu pensament musical amb les tècniques i recursos expressius més variats, i en les obres que integren Música del no ésser desplega un gran refinament tímbric, atmosferes subtils i encant sonor. L’atracció per la filosofia i la música tradicional japonesa té un important paper en el seu procés creador. En el cas de Música del no ésser, Humet s’inspira en un breu poema pòstum del monjo zen Daido Ichi’i: La música del no ésser / omple el buit: / sol de primavera, / blancor de neu, / núvols brillants, / vent transparent. Els quatre moviments, que es poden interpretar de forma aïllada, són «generats a partir d’un motiu melòdic molt concís» i cobren la seva dimensió poètica i sonora de forma més reveladora quan s’intepreten junts. La gestació de les quatre peces recorre l’etapa més fecunda d’Humet i mostra la consolidació d’un llenguatge simfònic que ha madurat sense passos en fals, amb una escriptura cada cop més rica, plena i suggeridora. Els versos inspiren imatges amb una traducció sonora que excita la imaginació de l’oient, sigui la pau i la serenor que suggereix el vers «Blancor de neu», o els contrastos que animen el quart moviment, on brota el caràcter més extravertit i brillant a partir del vers «Núvols brillants», que, en paraules d’Humet, «suggereix una harmonia plena de color, amb agregats intervàlics ressonants i poderosos. El tempo alegre fa cantar els metalls en una mena de fanfàrria final que arrossega l’orquestra cap a un clímax ple de joia vital».

L’atracció pel color, la cerca constant d’un món de sonoritats capaç d’atrapar l’oient i de fascinar-lo és una constant en el llenguatge orquestral d’Humet ja des de les seves obres més primerenques, com els Tres nocturns, de 2001, la seva primera obra per a orquestra simfònica, estrenada per l’Orquestra de la Comunitat de Madrid i José Ramón Encinar, amb Manuel Miján com a solista. La depuració del llenguatge és constant en la seva obra, com ho mostra l’imponent salt qualitatiu que significa l’esmentat èxit d’Escenes d'ocells, en què la fascinació tímbrica va unida a un domini dels recursos cada cop més subtil i imaginatiu.

El gènere concertant desperta gran interès en Humet, que mostra novament la seva inspiració i talent en el Concert per a piano i conjunt instrumental «And the World was Calm», un encàrrec del Grup Instrumental bcn 216 estrenat el 5 de març de 2010 al Festival Ars Musica de Bèlgica pel pianista Jordi Masó –dedicatari de l’obra– i el conjunt barceloní, dirigits per Ernest Martínez Izquierdo. Els mateixos intèrprets van enregistrar l’obra el 10 de novembre del mateix any a l’Auditori de Barcelona.

El compositor explica en aquestes notes la doble font d’inspiració de la peça. «El meu fill petit experimentant amb el piano i la lectura del cèlebre poema The House was Quiet and the World was Calm de l’obra Transport to Summer del poeta americà Wallace Stevens. El material musical de base prové de la gestualitat pròpia d’un infant experimentant amb el teclat d’un piano: acords ben contrastants als registres extrems i la insistència en dues notes determinades. De fet, l’obra comença amb l’exposició d’una sèrie d’acords inspirats en aquesta recerca de registres extrems. A la secció central, les notes Sol-La formen un motiu que recrea la insistència de l’infant en aquestes dues notes».

Un punt de partida curiós, combinat amb idees sorgides de la lectura del poema de Stevens i que ens mostra, altra vegada, el poder de la literatura en la gestació d’una obra. De fet, Humet és un lector apassionat, fascinat especialment per la poesia. Si la lectura poètica de tres autors anglesos del segle xix –William Blake, William Wordsworth i John Keats– són a l’origen dels seus Tres nocturns, i el breu poema pòstum del monjo zen Daido Ichi’i inspira la seva Música del no ésser, hi ha un aspecte que va cridar immediatament l’atenció del compositor en la lectura del poema de Wallace Stevens: «La recurrència de l’escena en calma que es transforma en una metaescena construïda com a superposició de diversos plans en què s’inclou fins i tot el mateix lector. Aquest desplegament ambigu i iteratiu d’una mateixa escena em suggereix un tractament multidireccional del temps: temps horitzontal a les seccions i i ii –amb una abundant proliferació del material original–, temps vertical a les seccions ii i vi –amb acords ressonants i ecos–, temps horitzontal i vertical a la secció iv –en forma de blocs compactes de textures i motius mecànics–, i superposició de diferents capes temporals a la secció v –la cadenza del solista.»

Música, en definitiva, plena de vitalitat, imaginació i energia, obra d’un compositor amb carisma, amb idees clares i veu pròpia en l’actual creació musical espanyola.


Javier Pérez Senz, periodista i crític musical


Més informació

Notes biogràfiques

La música de Ramon Humet (Barcelona, 1968), compositor i enginyer, ha rebut una àmplia difusió i acceptació de públic i de crítica degut a la recerca sense concessions d’un llenguatge personal de gran refinament i equilibri entre forma i expressió. Després dels estudis de composició al conservatori amb el professor Josep Soler, entra en contacte amb el compositor britànic Jonathan Harvey, trobada que marca profundament el seu camí creatiu.


L’any 2007 és guardonat amb el Premi Internacional de Composició Olivier Messiaen, fet que li comporta l’encàrrec –a iniciativa del mestre Kent Nagano- de la composició orquestral Escenes de vent per a l’Orquestra Simfònica de Montreal, obra que s’estrena l’any 2008 sota la direcció de Jacques Lacombe. La seva música orquestral també ha rebut guardons com el XXIV Premi Internacional de composició Reina Sofía i el XVI Premi Internacional de composició Ciutat de Tarragona. L'any 2014 ha estat nomenat compositor convidat al Palau de la Música Catalana.

La música de Ramon Humet destil·la un intens amor per la natura, plasmat en algunes de les seves obres simfòniques com Música del no ésser –estrenada per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Pablo González-, El temps i la campana -estrenada per l'Orquestra Nacional d'Espanya i dirigida per Guillermo García Calvo-, o Escenes d’ocells –obra orquestral que ha estat objecte de múltiples reposicions dirigides per Jean François Rivest, Adrian Leaper, Roberto Minczuk, Víctor Pablo Pérez, Edmon Colomer o Rubén Gimeno amb diferents orquestres. La música per a piano és una faceta clau al catàleg d’obres d’Humet, en destaca el tercer quadern de la sèrie Escenes del bosc, encàrrec de l’Association pour la Création et la Diffusion Artistique que fou estrenat a la Cité de la Musique l’any 2007 com a obra obligada al prestigiós Concours Olivier Messiaen de piano. El cinquè quadern va ser estrenat per Satoko Inoue l'any 2014 al Tokyo Opera Recital Hall.

La seva música ha estat descrita per Josep Maria Guix com  “bella, refinada, transparent, sovint jugassera. Música de somriure màgic bastida sobre els fonaments d’una sòlida tècnica.” Sovint inspirat per la música tradicional japonesa per a shakuhachi, alguns de les seves obres més rellevants de música de cambra han estat enregistrades en un disc compacte acuradament dissenyat, "Niwa", a càrrec de la London Sinfonietta dirigida per Nicholas Collon. Aquest CD, produït pel segell Neu Records, ha estat enregistrat amb so d'alta definició i sistema surround 5.1, i ha estat qualificat per la revista Gramophone com 
a fascinating project.

Des de l’any 2009 és professor de composició al Conservatori Superior del Liceu. Humet té un ampli repertori de música instrumental vocal, escènica i electroacústica, amb una particular atenció a la producció orquestral.


Més informació